Gr7 02 El Boixar-Morella

A les set i mitja ja estabem en Morella, en una aigua que queia (bueno xirimiri), ens férem un café, en el únic bar obert, aclaracio; per a trobar bar seguir a la Guàrdia Civil, informació proporcionada per Núria, que sap molt de cafè i de costums de GC. Per a anar a el Boixar jo havia llogat dos taxis que no es creien lo que ana-em fer i en el oratge que feia, però no sabien que som Rocacolla, be una volta en el Boixar ens enfundarem en plastic, i a caminar que plou, alguns optarem per el chuvasquero jo i altres pel paraigües, comencem remunta'n un barranquet dins de un bosc de boix ( aaa¡¡ de ai el nom del poble), la senda es agradable en derrepent cambien a bosc de pins, el paisatge que es presios esta desmerixgut per l'aigua que no ens deixa gaudir del dia, el camí esta ple de portes ja va per dins de finques, passem per un parell de masos tan abandonats que ens impedix refugiar-mos per a esmorcar el camí se endinsa en un barranc que al principi no te molta aigua després desapareix i després domen gracies de que no en hi ha molta, ja que hi han un parell de passos molt xulos però que hagueren segut molt complicats en molta aigua, el barranc se obri i se parem a picotejar que no esmorcar, continuem direcció a Vallibona pel costat de les tuberies de l'aigua potable el barranc tributa les seves Aigües al riu Cérvol, que avui be molt creixgut hi ha aigua per tot arreu ( fins i tot en les meves botes i les de Rafa),para de ploure i arribem a Vallibona on decidim esmorcar-dinar en una agradable àrea recreativa en teula, si els esmorcar del Rocacoscolla ja son de ordago imagineu els dinars, a i al final pastis de llepolies, Fernando quin detall ¡¡ clar es que un no fa .....anta i tans tots el dies, Felicitats. ¡Xe va que no plou¡¡. Desprès de dinar reprenem el camí, i quin camí la comencem per un camí cercat per dos calçades de casi un metro de altes quina passada, al fondo un preciós barranc per el que corre un rumoros rierol ple de salts, aso es brutal, creuem el rierol, la senda ens conduïx a un mas que pareix un casa rural, amb una bonica font mes pròpia de Disney que de la Tinença, el camí que no para de pujar, s'endicem en bosc emboirat, ple d'arbres sense una fulla i totes elles fent un tapis D'Hivern en terra i donat un aspecte de comte de fades al paraje, eixim del bosc per entrar en un mar de sabines rastreres i cagades de vaca, apleguem al Peiró trencat (de fondo de pantalla Morella) i me prometen que se ha acabat de pujar apartir de ara es tot cara vall i tenien raó, però (sempre hi ha un però) el problema era que el riu de Morella* anava un tant creixgut, tant que no hi havia rastre de les suposades pedres per a creuar-lo deprés de diversos intents decidit anar a la troxa torera (per les vaques i bous) i deprés de dues sesions de barranquisme conseguirem fer cap al camí que es duria a la carretera, i al final (un tant penós per a tan bonica ruta) la carretera fins a Morella. A¡ la "guinda del pastel" la fica que teníem el cotxes en lo mes alt de Morella, quina putxa aixo si férem una entrada triomfal a la ciutat, per la porta de Sant Mateu, una volta en els cotxes li acabarem de fusilar el Pastis de Fernado alguna coseta mes i cara casa que se ens fa tart.El riu que es diu de Morella es converteix en Bergantes desprès de juntarse en el rius Cantavieja i Calders prop de Forcall de a si fins a que acaba en el Guadalope i desprès en el Ebre se anomena Bergantes.